Biodiversitat desconeguda: quatre noves espècies descobertes a la península ibèrica en tan sols tres anys

Els ecosistemes mediterranis tenen un gran potencial per a nous descobriments. Així ho acrediten les quatre noves espècies d’animals que s’han descrit durant els últims tres anys en diversos punts de la península ibèrica. Una papallona a Sierra Nevada, una llagosta a Barcelona, una aranya a les deveses ibèriques i un peix a les Balears són els màxims exponents de la diversitat desconeguda dels ecosistemes mediterranis.

La papallona críptica de Sierra Nevada

Tot just ara fa un any, científics de l’Institut de Biologia Evolutiva (IBE, CSIC-UPF) van descriure una nova espècie de papallona que només es troba a la península ibèrica: Spialia rosae. Fins el moment s’havia confós amb una altra espècie de papallona, Spialia sertorius, degut a que són espècies críptiques o bessones, és a dir, s’assemblen moltíssim. Tant és així, que no es poden diferenciar ni observant-les a través d’un microscopi d’alta resolució.

Un exemplar de l’espècie bessona Spialia sertorius, idèntica en aparença a S. rosae. Autor: CC BY-SA 2.0 Bernard Dupont.

I, doncs, com van veure que eren espècies diferents? Els investigadors de l’IBE van observar que les dades de l’ADN mitocondrial del gènere Spialia assenyalaven que hi havia més d’una espècie a la península ibèrica, així que van sortir al camp per buscar-la. Però tots els individus que trobaven eren iguals! La clau va venir de la mà de l’ecologia. Durant la feina de camp, els investigadors van observar a Sierra Nevada un exemplar de la papallona en qüestió, S. rosae, posant un ou en un roser silvestre –d’aquí que a l’animaló l’hagin anomenat ‘rosae’–. Això era insòlit fins el moment, ja que la resta de papallones del gènere Spialia posen els ous i s’alimenten d’unes plantes que s’anomenen pimpinelles. Es creu que aquest canvi en la dieta és el que ha generat les úniques diferències que s’hi han trobat: a l’esmentat ADN mitocondrial i als hidrocarburs cuticulars, és a dir, l’olor que desprenen, que segurament sigui el que els permet distingir-se entre elles. S’han trobat exemplars de S. rosae a Sierra Nevada, al Sistema Central, als Picos d’Europa i en alguns llocs dels Pirineus.

Mira les observacions que tenim a Natusfera de la seva espècie bessona, Spialia sertorius. Seran en realitat S. rosae?

El llagost-pedra d’Ancosa

El juny de 2014 dos naturalistes, en Xavier Bayer i en Francesc Guasch, van observar per primer cop i sense saber-ho una nova espècie de llagosta a la Plana d’Ancosa: el llagost-pedra d’Ancosa (Prionotropis ancosae). En un primer moment van creure que es tractava d’una nova població de la llagosta Prionotropis flexuosa, una espècie molt semblant que a Catalunya només viu a la Timoneda d’Alfés (comarca del Segrià, Lleida). El descobriment era, en realitat, encara més sorprenent. Els naturalistes van comunicar la suposada nova població al Servei de Flora i Fauna del Departament de Territori de la Generalitat i l’especialista en ortòpters Josep Maria Olmo es va desplaçar al lloc i va observar que no es tractava de la mateixa espècie.

Femella del llagost d’Ancosa (Prionotropis ancosae). Aquestes són lleugerament més grans que els mascles. Autor: Josep Maria Olmo.

Ambdues llagostes són molt semblants –tenen poca capacitat per volar i mesuren entre 3 i 4 cm–, però la nova espècie és més fosca, té les ales més curtes i el tòrax més esvelt que la llagosta d’Alfés, la qual també es troba en diversos llocs d’Espanya i Portugal. La Plana d’Ancosa (comarca de l’Anoia, Barcelona), on s’ha trobat la nova espècie, és un altiplà calcari que presenta una vegetació pràcticament estepària, dominat per arbustos i mates com la farigola i amb alguna alzina aïllada. És un espai protegit sota la figura de PEIN (Pla d’Espais d’Interès Natural) degut a que acull una biodiversitat de gran valor.

L’aranya de les alzines de deveses

A finals del 2014, l’investigador de la Universidad de Extremadura associat al CREAF, en Raúl Bonal, va observar una espècie d’aranya fins ara desconeguda: l’aranya de les alzines (Cheiracanthium ilicis). La troballa es va produir a partir d’uns mostrejos en el marc d’un estudi més ampli. Es pretenia investigar la importància de les alzines aïllades en cultius per a la conservació de la biodiversitat. I tant que ho van demostrar!

Juvenil de l’aranya de les alzines (Cheiracanthium ilicis). Aquesta espècie desenvolupa tot el seu cicle vital damunt d’un mateix arbre. Autor: Eduardo Morano.

Es tracta d’una aranya petita –mesura al voltant d’1 cm– i d’hàbits nocturns. Durant el dia s’amaga en petits forats com ara a les caputxes de les glans, que cobreixen amb seda per a fer un refugi. A la nit surt a caçar i persegueix activament les seves preses. És un carnívor bastant generalista, ja que s’alimenta de tot tipus de petits organismes com erugues i minadors de fulles. Totes les fases del seu cicle vital es desenvolupen dalt del mateix arbre i, els adults, que viuen poc temps, se’ls pot trobar entre maig i juliol. Destaquen els seus quelícers –les peces bucals amb les quals les aranyes injecten el verí–, que són proporcionalment grossos en comparació amb altres espècies del seu gènere.

De moment se l’ha localitzada a les províncies de Toledo, Ciudad Real i Cáceres, i sempre sobre alzines aïllades en deveses. D’aquí que se l’hagi anomenada ‘ilicis’, epítet que fa referencia a l’alzina (Quercus ilex). Es creu que podria trobar-se en altres punts de la península ibèrica i en altres països de la conca mediterrània.

El peix gòbid de les Balears

A principis d’aquest mateix any, científics de Croacia, d’Alemanya i de les Balears van descriure una nova espècie de peix en aquestes últimes illes: Buenia massutii. Es tracta d’un petit peix de la família dels gòbids que no sol superar els 3 cm de llarg. Fins ara només es coneixien dues espècies del gènere Buenia.

Exemplar mascle del peix gòbid Buenia massutii. Fins ara només es coneixien dues espècies d’aquest gènere. Autor: Marcelo Kovačić.

Els exemplars d’aquest nou peix es van trobar durant unes campanyes d’investigació sobre les comunitats dels fons marins liderades pel Centre Oceanogràfic de Balears de l’Institut Espanyol d’Oceanografia (IEO). L’hàbitat d’aquesta espècie se situa a les aigües que rodegen l’arxipèlag, a una profunditat d’entre 50 i 70 m, i amb els fons marí composat per sorra grossa i comunitats d’algues vermelles, on s’alimenta de petites preses. El nom de l’espècie, ‘massutii’, és en honor a Enric Massutí, un investigador del Centre Oceanogràfic de Balears, el qual va ser un impulsor de l’estudi dels fons marins balears.

Quant a Pau Guzmán

Técnico de Comunicación del CREAF. | Fascinado por el funcionamiento de la Naturaleza y del Universo y por cómo los seres humanos somos capaces de comprenderlo (en algunas cosas), me entusiasma transmitir estos conocimientos a las personas, especialmente a través de audiovisuales. | Soy Máster en Comunicación Científica, Médica i Ambiental (UPF-BSM, 2017), Graduado en Biología Ambiental con mención en Biología Vegetal (UAB, 2016) y Técnico Superior en Gestión y Organitzación de Recursos Naturales y Paisatgísticos (Instituto Rubió i Tudurí, 2011).
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Biodiversitat i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.